La zona bruta

De vegades un es troba amb artistes que fan respecte. Ara no em malinterpreteu. Tots els artistes mereixen un respecte, però n’hi ha que en donen per altres motius que no són els de fer música. Un d’ells és l’asturià Nacho Vegas (a la foto en plena actuació). No entenc molt bé de què va aquest senyor de tèrbol passat. En el primer dels dos concerts que va fa dos caps de setmana a l’Auditori, gairebé no va badar boca.  Va cantar, d’aquella manera tan propia, rovellant la veu, fent vibrar a conciència la campaneta del pal·ladar. Però la simpatia no és un dels seus forts. Va agrair els aplaudiments un parell de cops, i bona nit i tapat. És més, mentre el públic el vitorejava pel seu art, ell es girava d’esquena al personal per donar uns glopets a la cerveseta que tenia sobre una tauleta. Ja s’ho val. Que jo sàpiga, no existeix cap llei que digui que un cantautor ha de ser simpàtic, i molt menys que s’ho ha de fer. Però d’aquí a l’actitud distant de Nacho Vegas, hi ha tot un abisme. L’asturià presentava La zona sucia, un disc amb un títol que t’agafen ganes de passar el motxo. Bromes al marge, les cançons d’aquest home que s’amaga al darrere d’un serrell, són un xic tètriques. Li agrada posar en evidència la porqueria social, la depressió, la mala vida, la cara oculta de la societat. Algú ho havia de fer, i ell s’ha ofert voluntari. El què és evident és que a la gent li agrada aquesta fórmula. I, per sorpresa de qui us escriu, la penya que omplia la sala 2 era molt jove. Acompanyat de quatre músics, Nacho Vegas parteix de referències com Bob Dylan i Leonard Cohen, per citar les dues més recognoscibles. Del primer no hi ha cap dubte per què li surt de natural i, del segon, s’esforça amb la veu i amb el posat. Entenc que hi ha d’haver gent per tot, però si l’actuació dura una mica més, hagués sortit d’allà demanant urgentment una gilet. ')}