Si els fills de puta volessin no veuríem mai el cel

Per Pere Pons

Terra de cançons.

“Si els fills de puta volessin no veuríem mai el cel”, deia la cançó en un temps de grisor perpètua on l’ingravidesa estava reservada a la gossa Laika com a primera cosmonauta de l’antiga Unió Soviètica. Ara però, en plena era low cost, han estat precisament els controladors aeris els que ens han fet adonar que no cal enlairar-se per enfosquir les esperances de dignitat i subsistència del planeta. Ja s’han encarregat els monstres de les finances des dels seus temples bancaris i els titellaires de la funció política des dels seus pedestals de fang, de fer-nos veure que no cal aixecar-se un pam de terra per a enviar-nos a tots a les clavegueres del subsòl. Darrere l’intangible designi dels mercats, la baixada als inferns de les primes de risc i l’aparició de gendres monàrquics “de conducta inapropiada”, vivim immersos en el parany de la preservació del benestar d’uns quants a canvi del desnonament de la resta.

“Cultura rima amb amargura…, amb pura caradura”, la que tenen tots aquells que la consideren prescindible. Predisposada a que enlloc de tisores l’esmicolin a cops de destral. Potser és cert, com segueix dient la lletra unes rengleres més avall, “que abans s’ha de menjar, jeure i pair; després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir”. Però intento imaginar un món sense lletres, sense cançons, sense escenaris que les escampin, sense emocions que les comparteixin, sense idearis que les sublevin i és quan veig els fills de puta fent pràctiques de vol. En el fons a l’esquerra s’entreveu una clariana. Terra de cançons. Benvinguts al Barnasants.

Pere Pons és director de “Jaç”, revista bimestral dedicada al jazz, al blues i a les músiques improvisades. També és col·laborador del diari Avui, entre d’altres publicacions.

')}