“Lletra i música per a la contradicció”

Un home amb un vestit fet a mida decideix desendollar els fils de la comunicació. En acabat, de la butxaca interior de l’americana treu el telèfon mòbil última generació i truca a un company que fuma cigars còmodament en un altre territori per bescanviar consignes en benefici propi. En un món com aquest, que va perdent la vergonya de les distàncies a mida que es mouen les agulles més primes del rellotge, els senyors feudals que respiren els aires viciats de les urnes, se senten capacitats de posar límits a la humanitat. D’il—lusió també es viu.

El planeta és rodó com un punt i a part. Malvivim en una suspensió continuada de regles i normes imposada pels reis de la dialèctica consensuada. Un malabarista de l’oratòria, s’enfila a la palestra i, davant dels seus seguidors embogits, llença les més esmolades consignes només quan esbrina que s’ha encès la llumeta vermella de les càmeres de televisió. La massa que el victoreja no és més que un decorat sense dret a rèplica que aplaudeix i victoreja a un líder que promet victòries futures, que augura èpiques conquestes. Els que l’envolten i li riuen les gràcies, és gent sense paraules, pintada sobre un llençol que es deixa gronxar per la trista bufera d’unes idees que ja han superat amb escreix les dates de caducitat. Tot plegat, fa riure a qui té orelles per no creure’ls.

¿Qui diu què per respirar cal llegir la lletra petita del certificat de bona conducta? Ningú té la potestat d’amargar- nos el somni. Discutir l’estètica d’una definició és ignorar l’essència. No haurien d’existir paraules prohibides. Ni els termes estàtics. La cultura i, per simpatia, la cançó, habita en un present sense fi, perquè dia a dia arrenca els fulls secs del calendari. La política, en canvi, és l’art de mantenir-se escarxofat en un pretèrit que es nega a obrir la finestra del futur per por a allò que no es coneix, per por a que noves definicions entrin en el fermament. Total, perquè els gamarussos messies encorbatats que les intenten ignorar, encara no controlen el seu autèntic significat. Comença BARNASANTS, arriba l’hora de posar lletra i música a la contradicció.

J. M. Hernández Ripoll és periodista i guionista, crític musical del diari Avui, autor de lletres de cançons, programes de televisió, cròniques i relats infantils, entre ells “Cuentos de todos los colores” i “Todo el mundo cuenta”.

')}