Les cròniques d’en Pep Triboulet #2: Burruezo & Bohèmia Camerata

Noves places, sons antics

Seguint l’exemple imposat per l’univers, el BarnaSants s’expandeix sense fre cap a l’infinit. Com deia l’anunci, el festival creix per dins i per fora. Per fora, per què en cada edició conquereix nous escenaris, com enguany és el cas del Casal la Violeta d’Altafulla. Però també creix per dins, per l’interior d’aquesta Barcelona/matriu que es va rendint als seus encants musicals. Les Cotxeres de Sants han desaparegut de la programació, malgrat ser el punt d’inici d’aquesta trajectòria impressionant. Per contra, divendres per la nit es van obrir les portes de la sala Apolo per primer cop en 17 anys. Tota una fita que es pot entendre com una victòria imaginària no exenta de satisfacció. El temple de la modernitat popera es va pujar al tren del BarnaSants amb una més que evident timidesa participativa. Si el públic assistent superava el centenar de persones, és per què hi comptem els solitaris cambrers que s’avorrien com fongs a l’interior de la barra. Actuava Burruezo & Bohèmia Camerata. Sempre he considerat Pedro Burruezo com un artista interessant ja des dels temps dels foscos Claustrofobia. Ha escrit una desena d’assajos, ha fet de crític musical, dirigeix una revista d’ecologia ortodoxa i és un entès en misticisme medieval. Un currículum desbordant que es completa amb la seva faceta musical amb aquest projecte amb el qual ja ha editat tres discos en sis anys.

El seu nou àlbum es titula “Mistcíssimus” (en un dels seus formats s’acompanya d’un llibre) i en ell es projecta com un trobador poliglota del segle XXI ja que canta en castellà antic i modern, en català, en àrab clàssic, en llatí i en italià. En aquest treball ha musicat els seus propis textos, lletres que parlen dels orígens sufís de la poesia de Sant Joan de la Creu; de les profecies de Sant Malaquies; d’en Kabir, el poeta de la Índia i la seva rebel·lió espiritual; del mite de Laylah; de l’hesiquia monacal, d’Egipte i del call de Girona, al mateix temps que homenatja Fairuz, la gran cantant libanesa. Acompanyat de sis músics, Burruezo (a la foto en un dels moments més expressius del recital), no va encertar en el to que reclamava l’actuació. Amb tan poca gent desperdigada per les tauletes que estampaven la pista, el so de la banda va pecar d’agut. Un volum excessiu per la delicadesa amb que s’han de tractar les melodies que proposa en les seves composicions. Una mica més d’intimitat interpretativa, hagués multiplicat l’efecte místic del concert. És més que probable que, malgrat alegrar-nos que la sala Apolo sigui present al programa, aquesta no no era de bon tros el lloc idoni per practicar el recolliment espiritual que proposa Burruezo i Bohèmia Camerata… (continuarà)

')}