BS18 Crònica #7: Violeta, Chicho i les desestabilitzadores de la realitat

Per Marta Vallejo

A mitjans dels anys noranta, en plena eufòria clintoniana, el Manolo es va tancar al rebost a buscar ingredients per cuinar un Panfleto desde el planeta de los simios, on pensava sobre com viure a partir del moment en què tot havia esdevingut capitalisme. “Se me ocurrió que podía escribir desde la sensación de temor a recordar antiguos proyectos, una combinación entre el miedo a la memoria y el miedo a la utopía. Parece que estemos limitados por la condición de tener que estar viviendo el presente, el día a día porque si imaginábamos el futuro o recordábamos nos convertiríamos en delincuentes o en terroristas, en desestabilizadores de la realidad”.

La Violeta Parra havia encetat un gest similar anys abans, quan es va emparar del llegat de la música tradicional xilena per dotar de fonaments la seva presa de paraula. Expliquen els seus amics dels anys de Xile i dels anys francòfons, que la Parra es feia escoltar en silenci, a veu i guitarra més enllà de la mitjanit a un bar de copes de Montparnasse. Diuen que amb els fils de la cueca teixia tapissos dodecafònics que parlaven dels dies que vivia amb afinació de folk.

Tot això li ho explicaven els amics de la Violeta al seu fill, que abans de morir va fer una ronda documental a la recerca del context de la seva mare. I és pertinent dotar  de decorat a la cantant emblema, per no oblidar-ne la menudesa i la carn. Donat que l’obra que va deixar en mans de tothom s’ha fet cànon del carrer i la guitarra, un cànon que no es valida a l’acadèmia sinó més aviat un cànon que es canta a moltes veus.

El Chicho Sánchez Ferlosio també sabia imposar-se. El documental Mientras el cuerpo aguante comença quan ell i la seva companya Rosa Jiménez afinen la guitarra com un comando abans de començar l’atac. I segueix quan interrompen el sol de migdia cantant a la terrassa d’un cafè. Irrompre a la realitat i fer del carajillo i la sobretaula un manifest insurrecte, perque “en tiempos de crisis de certezas y dogmas, ¿qué sería de nosotros sin las metáforas y sin los vicios?”

Escriure amb la determinació calmada del Ferlosio, que del llit estant redactava sil·labaris i textos que van ser himnes abans de ser cançons. No anaven signades per por a la repressió i per tant no eren de ningú en concret i a més tenien un ressò prou atàvic per fer sonar antiga l’actualitat i fer que qui les canti es senti menys sola creient que cantem allò que abans ja han cridat moltes.

Per això encara ara, quan fem història amb la nostra actualitat reprenem sense saber-ho les paraules d’aquest llibertari sense dents per desestabilitzar la realitat fins a fer-la vivible:

¡A la huelga diez!

¡A la huelga cien!

¡A la huelga madre ven tú también!

¡A la huelga cien!

¡A la huelga mil!

Yo por ellas, madre, y ellas por mí

')}