BS18 Crònica #6: Enric Hernàez, eme punto rajoy i Chico Buarque

La Muriel Colbert va decidir fer la tesi sobre Jesús Galíndez, activista basc assassinat pel règim de Trujillo a la República Dominicana. I el Manuel Vázquez Montalban li va inventar una novel·la i un món ple de trampes on desentrellar la textura de les fibres que teixeixen les vides compromeses i esvaïdes. A l’inici de la novel·la, el personatge Muriel es reuneix amb el personatge Jorge, una mena de sublimació literària d’Agustín Ibarrola que li explica:

“Hay muchos códigos, no sólo el penal y en un momento de tu vida te haces un código para ti, o muy sencillo o muy complicado y ya para siempre vivirás pendiente de ese código, respetándolo o saltándolteo a la torera, pero ahí está el código como un fantasma, pero como un fantasma que existe, que está ahí”.

Com molts dels artistes de la seva generació, l’Enric Hernáez ha crescut envoltat de referents i companys d’ofici que havien construït el seu codi per oposició a una realitat de blancs i negres i molts grisos. I per compartir el seu codi genètic i ètic organitza un espectacle ple d’Himnes. Rebobina a mà els cassets i el record de les cançons que li han fet la identitat des d’on canta.

Les tonades de l’àvia que tot l’estiu floreixen, primavera i tardor i el Quico i la Maria del Mar diuen que a l’ombra d’una palmera que hi ha al carrer de l’atzar hi trobarà em cada esquina, um amigo, em cada rosto, igualdade, en paraules del Zeca Alfonso. Per això el Goytisolo avisa, tú no puedes volver atrás porque la vida ya te empuja como un aullido interminable.

I nosaltres, empeses pel codi musical de l’Hernàez, arribem fins a Brasil on el Chico Buarque li dedica la pregunta del segle a M. Rajoy. Un interrogant tant esmolat que només de cantar-lo ja ens respon:

a pesar de usted
mañana ha de ser
otro día
yo quisiera saber
dónde se va a esconder
de esa enorme alegría ')}