BS18 Crònica #4: Arròs amb Cervantes

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

El tio Agustino, la tia Rosa, la abuela Emilieta…

Abans de començar a cantar qualsevol dels cants que canta el Botifarra, sigui masurca, jota o havanera, ens dóna el nom de la persona que li va transmetre i de la localitat on la va recollir. Els repeteix amb cara de murri perquè anomenar-los forma part del protocol irreverent de la cançó popular i del creative commons. Perquè l’autoria de la cançó popular només potser col·lectiva i, com a molt, atribuïble per donar-li cara i ulls a la bèstia mutant i potent que és l’enginy de qui viu i treballa i respecta la terra on habita.

A la Crónica sentimental de España, Vázquez Montalbán analitzava la cultura pop com un Stuart Hall del Barri Xino i deia que la inmensa mayoría trata siempre de conseguir esa pequeña ración de estética y épica indispensable para seguir viviendo con la cabeza sobre los hombros. Las canciones son esa ración de estética que más se presta a ser recreada a medias entre el que la emite y el que la recibe.

El Botifarra i els Cháfer escenifiquen la dimensió reproductiva del cantar popular en un concert on la cançó és tan important com les circumstàncies que l’han formada i les anècdotes que la deformen i la transformen de boca a orella a boca. Així ens expliquen la història de la paisana que vivia al carrer del conill. I del dia en que el sacrosanto Estado es va molestar a arribar al poble amb les seves lleis i formalitats per decidir que calia donar noms com cal als carrers de la localitat. I sense moure’s de casa la senyora va passar de viure al carrer del conill a la calle de Cervantes. I per art de màgia i bilingüisme va passar de fer arròs amb conill a servir arroz con cervantes.

El Botifarra ens recita tots els accents de la parla de les localitats on recull els cants com qui troba trossos d’ossos i de terrissa entre les capes de terra sedimentada pels anys i el temps. Recita bocins de poemes dits en català i en castellà i en morisc i tot plegat té sentit encara que no ho entenguis. Cantar per ètica i no per èpica deslloriga les cotilles de la llengua como arma arrojadiza i en fa tira-xines.

I quan acaba el concert i m’exilio a la meva terra de meravelles inventada on em trobo el Botifarra i el Manolo fent el ressopó després de fotre’s un arròs de cervantes per celebrar el no-aniversari de l’enèssima derrapada de l’estat. I brinden i canten amb accent xava i xativí:

somos los mejores

los mestizos somos los mejores

tenim dues llengües

tenim dos arguments d’exili

dos posibilidades de silencio ')}