Barnasants - Capçalera
Actualitat

La primera impressió – per Hortènsia Galí

La primera impressió

 

  • Hola, bon dia – va dir una veu masculina des de la porta.

 

  • Bon dia, un moment si us plau. Un momentet de res.

 

La delegació de Barcelona era un lloc no gaire gran però amb molta vida. Sempre hi havia algú parlant, cantant, escoltant música o amb la ràdio a tota pastilla.  Era  un anar i venir constant de gent amb revistes i diaris sota el braç, per llegir, per retallar o pel que fos; repartidors amb paquets de discos que anaven deixant pels despatxos; periodistes musicals que es passaven per allà a recollir les novetats de la setmana i que els expliquéssim si pensàvem fer campanya de promoció o què; músics que venien a signar algun contracte o a parlar de la promoció del seu disc. De vegades també apareixia un grupet de fans d’algú que ens col·lapsava la porta d’entrada. Érem una discogràfica en plena ebullició i el carrer Tuset, on teníem les oficines, el rovell de l’ou del món cultural de la ciutat.

Però just en aquell moment estava ficada de ple dins d’una feina mecànica i gens engrescadora, avorrida a morir, que demanava tota la meva concentració. Estava quadrant la caixa del més, esclava de la calculadora intentant acabar una d’aquelles operacions infinites. No podia distreure’m ni un segon per no descomptar-me. 

 

  • Holaaaa. A tu no et conec, puc passar? – va tornar a dir la veu.

 

Vaig aixecar el cap per saber qui reclamava la meva atenció i allà estava ell, traient el cap per darrere de la porta.

  • Ui, hola! T’has perdut? – va ser el més intel·ligent que se’m va acudir dir quan, de sobte, me’n vaig adonar de qui era. 

 

  • No, no, que va, vinc d’aquí al costat, que tenim una reunió, però s’han posat a fer una trucada i he aprofitat per estirar les cames i tafanejar una mica. ¿Què fas?

 

  • Passa, passa, estic intentant fer comptes però em cal una mica de tranquil·litat i, amb tot l’enrenou que hi ha al voltant, és complicat. Per fer aquesta feina me n’hauria d’anar ben lluny – vaig riure, mentre plegava els papers i m’aixecava a saludar-lo.   

Ell va donar unes passes cap a mi somrient, suposo que li va fer gràcia la meva sorpresa i la cara de bleda que deuria fer.

Quedi clar, que per Movieplay passaven un munt de músics, cantants, mànagers, gent de la tele i de la faràndula, i que a mi cap d’ells em feia moure ni una cella, però l’Aute, era l’Aute, i tant! Un tros d’artista i un tros d’home, dit sigui de pas, i sí, em vaig posar una mica nerviosa.

Vaig fer un esforç per recuperar la meva serenitat i em vaig presentar. Va ser molt fàcil encetar una conversa, vam parlar de música, de la feina i de la meva col·lecció de LP’s, de la que n’estava molt orgullosa, una enorme estanteria plena de discos que ocupava tota la paret de dalt a baix. Li vaig explicar que volia tenir una còpia de cada del tots el que anàvem publicant, i que, a part de les novetats, també hi anava afegint, a poc a poc, els discos més antics, perquè m’agradava poder escoltar-los sempre que em vingués de gust i sobretot perquè em semblava necessari conèixer bé tot el nostre catàleg. Tot d’una vaig allargar la mà cap a una lleixa i gairebé a palpentes, sense mirar, vaig estirar “Entre amigos”, el seu últim disc, el que havia gravat feia ben poc al Teatro Salamanca, de Madrid, en un concert en directe amb el Serrat, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés i un munt de músics amics seus, com Teddy Bautista i Luís Mendo. Una meravella de concert i de doble LP.

Vam estar parlant una bona estona, o potser no van ser més de cinc minuts. De sobte, me’n vaig adonar d’un detall que m’havia passat per alt.

  • Ostres, no sabia que parlaves català! – vaig dir.

 

  • Doncs sí, sí, i m’agrada molt, però tinc poques ocasions de practicar-lo.

 

En aquell moment algú ens va interrompre, el buscaven perquè ja havien acabat la trucada i calia continuar amb la reunió. 

 

  • Sí, és clar. Ara mateix vaig cap allà – va respondre. 

 

Em va clavar un parell de petons i em va dir… 

 

  • No sé si encara estaràs aquí quan acabem, així que m’acomiado ja, però si et sembla bé, la pròxima vegada que vingui a fer un concert a Barcelona, deixaré un parell d’entrades per tu a taquilla.

 

  • Home, m’encantaria. ¿Segur que te’n recordaràs?

 

  • I tant que sí, pots estar-ne ben segura.

I va desaparèixer tal com havia arribat. 

Jo duia, encara, el seu LP a la mà. Me’l vaig mirar i vaig pensar que després d’allò em costaria molt tornar a agafar la calculadora, “demà serà un altre dia”, em vaig dir. Vaig treure el disc número dos de la seva funda, amb molta cura el vaig posar sobre el plat del “tocata” i vaig escollir una cançó a l’atzar, la número 7, “Pasaba por aquí”. 

Van passar uns mesos o potser un any, no ho sé, però recordo que era un d’aquells matins de bojos, i que els telèfons sonaven tots alhora.

 

  • Ja agafo jo aquest – vaig cridar amb la vana intenció que algú m’escoltés – I abaixeu la música, si us plau, que això sembla una olla de grills!!! Sí, digui’m?
  • Hola! Estic a Barcelona, he vingut a fer un Palau. Et trucava per dir-te que tens dues entrades reservades al teu nom. Vindràs oi?

 

 

Hortènsia Galí

Maig 2020

(Trenta-set anys després)

 

FOTO: Juan Miguel Morales

Programació Barnasants 2020

Consulta la programació completa del festival d'enguany. Segueix tots els concert i actes de ben a prop