BS19 Crònica #01 | QUILAPAYÚN: NOMS FAMILIARS DE LA NOSTRA CANÇÓ

Text: Omar Jurado / Fotografies: Juan Miguel Morales

Escoltar les lletres de Víctor i Violeta en les veus dels Quila (sí, amb aquesta familiaritat, perquè ja són els nostres Quila i formen part de la nostra família emocional) és gairebé una experiència mística. I una cosa així va succeir el passat 17 de febrer en el Teatre Joventut de L’Hospitalet. La fantàstica energia de l’época de l’esperançadora Unidad Popular va envair el lloc i es va apoderar inevitablement dels presents. En el seu concert titulat “Gracias a Violeta y Víctor”, els Quilapayún van rendir un sentit homenatge a aquests dos tòtems de la música popular xilena, i per tant del món, que són Violeta i Víctor (així, sense cognom, com els grans, que no ho necessiten).
    

El grup va estar compost per Rodolfo Parada (direcció artística), Patricio Wang (direcció musical), Mario Contreras, Álvaro Pinto, Christian Goza i Rodrigo González, i va comptar en aquesta ocasió amb la presència de Patricio Lisboa com a músic convidat amb el seu contrabaix. Tots ells, vestits de rigorós negre i virtuosos multi-instrumentistes, van posar les seves veus al servei de les lletres d’aquestes dues grans figures, també aprofitant per a reivindicar els valors de llibertat i generositat que existien a Xile abans del terrible cop d’estat militar de 1973. En la seva presentació, després de l’inici del recital amb el tema “Pueblo” tocat a dos pianos, Rodolfo Parada, un dels fundadors de Quilapayún, va confessar que estaven “molt emocionats de poder homenatjar a aquells que formen part del nostre ADN popular. Són molts els que han contribuït al fet que siguem els qui som i Víctor i Violeta són fonamentals. Així que ajudin-nos”. Aquesta còmplice súplica final va provocar una immediata reacció d’aplaudiments de suport que es repetiria constantment durant el concert.

Cal recordar que Víctor Jara va exercir com a director artístic dels Quilapayún a la fi dels anys 60, i va arribar a gravar amb ells l’LP “Canciones folclóricas de América” en 1967, després d’haver registrat ja el seu primer disc com a solista. La seva petjada en el grup perdura actualment, no només per la influència musical a la qual Parada va fer referència, sinó que fins i tot la seva sòbria posada en escena actual en els recitals va ser idea de Víctor, que els va animar fa cinquanta anys a vestir de fosc i a no posar massa elements sobre l’escenari que poguessin distreure l’atenció del públic del realment important: el contingut de les lletres i el virtuosisme de les veus.

Les precioses melodies executades pels Quilapayún van omplir les parets del Teatre Joventut acompanyant a les seves veus que van desgranar temes com a “Plegaria a un labrador” de Víctor o “Qué dirá el santo padre”, de Violeta. En aquest punt, Parada va aprofitar per a reivindicar el caràcter de creadors originals a l’una que innovadors de tots dos, i els va comparar amb el propi tarannà del grup: “Nosaltres busquem sempre nous camins i horitzons com ells feien, sense oblidar-nos de la lluita per la justícia social i la llibertat. També com ells. Vull aprofitar per a recordar que l’any 1968 vam ser els primers a gravar la cançó “Bella Ciao” en el nostre disc “Basta”.

En una clara referència a la situació política per la qual transita Catalunya actualment Rodolfo Parada va encoratjar: “Tot és possible. El que somiem avui es pot fer realitat demà”. Els aplaudiments i els crits de “llibertat, llibertat”, que es van repetir en diferents moments del concert, van omplir l’espai, emocionant a tots.

“Temporía” (medley instrumental d’alguns temes emblemàtics del grup), “Soy del pueblo” (del cubà Carlos Puebla), “Gracias a la vida” (el ja himne de Violeta, mil vegades escoltat, però no per això menys emocionant. En aquesta ocasió els Quila van anar una mica més enllà i ho van cantar entrellaçat amb “Corazón maldito” en una simbiosi perfecta ) o “El pimiento” de Víctor van marcar un punt d’inflexió en el recital, moment en el qual Rodolfo Parada va presentar la cançó “Creer es ver” recordant a l’auditori, novament còmplice, “que cal creure per a arribar a veure el que volem. No hi ha major força ni raó que la que neix del teu cor”. Nova ovació enfervorida i el crit “llibertat” inundant la sala.

Un altre dels moments culminants va arribar amb la interpretació de l’eterna “Te recuerdo Amanda”, que va servir per a recordar l’heroïcitat de Víctor Jara i la seva dignitat davant la vida i també davant la mort,  per la qual cosa Quilapayún van voler reivindicar la seva gran militància política i humanisme. 

“Porque los pobres no tienen”, de Violeta, va donar pas a la clàssica “La muralla” (composició de Quilapayún, sobre un text del poeta cubà Nicolás Guillén, de 1965 que van popularitzar fins a la sacietat Ana Belén i Víctor Manuel), moment que Parada va aprofitar per a recordar que “nosaltres cantem a les muralles que s’obren i es tanquen, encara que sembla que ara les muralles les llancen”.

El tema “Vamos mujer” (extret de la impressionant “Cantata de Santa María de Iquique”, composta per Luis Advis en 1969), un clàssic del repertori de Quilapayún, va ser seguit per una colpidora interpretació de “El gavilán”, una peça de música culta que Violeta Parra va compondre en 1960 per a un ballet que mai es va arribar a representar. Rodolfo Parada la va reivindicar com “tot un emblema de la cultura i l’art de Xile; una artista completa que era cantant, compositora, artesana, pintora, poeta…, som tributaris de la seva obra”.

La interpretació de “Què volen aquesta gent?”de Maria del Mar Bonet (que ja van interpretar al costat de la cantautora mallorquina en el Palau de la Música l’any 2003) va servir a Rodolfo Parada per a fer una nova i definitiva reivindicació: “A pesar que ens costa, la cantem en català perquè a nosaltres ens han prohibit moltes coses, però mai fer servir la nostra llengua. La hi dediquem als presos i preses polítiques, desitjant que aviat tornin a les seves cases”. Les emocionades ovacions i la consigna de “llibertat!” van ser unànimes.

El concert va entrar en la seva recta final amb “Fuerzas naturales” (un tema amb text de Vicente Huidobro i música de Patricio Wang, que parla sobre la necessitat de mirar diverses vegades per a descobrir la bellesa que s’amaga sota el somni i la catàstrofe, “alguna cosa amb el que ens identifiquem plenament, perquè hem viscut molt de temps sota el somni i la catàstrofe”, va confessar el mateix Wang) i l’emocionant “Allende”,  “un tema que vam compondre arran de la nostra visita a Xile en 1988 per al plebiscit nacional. Quan vam visitar la tomba del president Salvador Allende vam veure que era tremendament modesta i gairebé anònima, a pesar que va ser un home que va lluitar per una societat democràtica i va morir per les seves idees”.
 

Inevitablement, els Quilapayún no van poder abandonar l’escenari del Joventut sense interpretar el seu immortal “El pueblo unido jamás será vencido” (cançó protesta composta el 1973 pel compositor i pianista xilè Sergio Ortega juntament amb Quilapayún), que va ser corejat pel públic posat en peus amb el puny enlaire.

Un altre dels clàssics del grup, “La batea”, i la cançó popular antifranquista espanyola “Que tururururú” van posar el fermall d’or definitiu a un concert que va emocionar, va remoure consciències i va delectar musicalment a parts iguals. Una mica més de dues hores de recital en les quals vam tenir clar que, ara més que mai, el poble unit no pot ser vençut.