VINT ANYS I UNA NIT

Semblava content Jabier Muguruza a l’escenari de l’Auditori. Aquests dies celebra els vint anys de música i això sempre és motiu per bufar les espelmes de l’autocomplaença més orgullosa. Sobreviure de l’ofici de fer cançons en aquests temps d’iva sobredimensionat no és fàcil. Però aquest basc irònic i sarcàstic, propietari d’un sentit de l’humor molt característic i d’un facultat especial per retratar els perfils socials, segueix al peu del canó editant discos com “Beste hogei”, el seu darrer treball. Va ser un concert dolç i delicat, com tots els seus, en el que Muguruza es va mostrar més xerraire de l’habitual en ell. Deu ser que cada dia que passa, un a un fins a sumar dues dècades, està més convençut i segur que aquesta és la seva línia a seguir. Una bona manera de mantenir-se fidel a un mateix. Sense temptacions, sense corves perilloses. Transcriure els títols de les peces que va interpretar és una tasca complicada per que aquest cronista no domina, encara que li agradaria, l’euskera. Queda clar, però, que l’idioma no importa, que el que veritablement interessa és que l’artista transmeti sensacions amb la seva música. I en això, Jabier Muguruza, és tot un mestre. És gran, molt gran. Tan gran, que només arriba a una minoria. Això sí, quan arriba, a un no li queda més remei que rendir-se al seu art.

')}