VESPRE DE NERVIS I ANARQUIA

Vespre de nervis, el de diumenge. Mots nervis. Als camerinos, a les taquilles, entre la gent que dibuixava una llarga cua, nervis al vestíbul, al carrer i, per extensió, nervis a tot l’Hospitalet. La febre s’havia disparat vint-i-quatre hores abans. Fins divendres, tot funcionava al ralentí, sense més reserves que les habituals, sense més adquisicions que les normals. Però va ser que la premsa va començar a publicar la prèvia d’aquest concert, conjuntament amb pàgines i pàgines dedicades a la memòria de Salvador Puig Antich coincidint amb el 40è aniversari de la seva execució , que la demanda de localitats es va disparar fins el punt alarmant de l’overbooking. Per sort, tot va quedar solucionant. Uns pocs es van haver de quedar al carrer, resignant-se a la possibilitat, encara que remota, que aquest concert titulat “Cançons d’amor i d’anarquia” es repeteixi per art de màgia. Qui no es contenta és per que no vol.

Quan al vestíbul d’una sala com el teatre Joventut, es respiren nervis, aquests es fan també evidents entre bastidors. Mancaven cinc minuts per les set de la tarda, hora fixada d’inici de l’espectacle, que als camerinos els músics que esperaven a participar anaven d’una banda a una altra com feres engabiades. Es fumava d’amagatotis en una mena de balconada que donava al carrer, s’intercanviaven abraçades i les goles seques van ajudar a acabar amb les desenes d’ampolletes d’aigua que es refredaven a la nevera… Tot era un no parar. I, entre ells, en Joan Isaac, que preguntava neguitós el resultat del derbi madrileny per sortir més content a l’escenari. Prop seu, en Dani Flaco que acabava d’arribar de Vic; la Sílvia Comes vestida de maquinista (no en va cantava “La locomotora”); en Waynne Scott afinava la guitarra i escalfava els dits; l’Anna Roig xerrava amb en Jaume Arnella i el guitarrista Josep Traver, un dels dos directors musicals del muntatge, retocava les partitures en un rampell d’última hora. Fins que un fotògraf amateur i amic, servidor de vostès, els va reunir en una foto que passarà a la posteritat i que poden veure a peu de crònica.

Amb més de mitja hora de retard va començar el concert. En Pere Camps va agrair “la paciència revolucionària” mostrada pels presents. Va ser, com estava anunciat, un recital coral en el que es van anar repartint el protagonisme tots els artistes participants. Només en dues ocasions es van reunir en grup, per cantar “A las barricadas”, l’únic himne de la nit, i el “Here’s to you” com a fi de festa. La resta va ser un repàs cronològic a la història de l’anarquia internacional. De la França del XIX a l’Espanya del XX. Per que la famosa “A Margalida”, que Joan Isaac va escriure en el seu dia per retre homenatge a Puig Antich, va arribar quan el teló ja era a punt de baixar. Ara la pregunta és: es tornarà a obrir en una nova ocasió? El tema és complicat, però no exieteixen els impossibles quan es tracta del BarnaSants.

')}