Som una cançó

No hi ha Tribunal Constitucional ni esmena fatxenda que puguir negar la màxima que esgrimeix el BarnaSants: Som una cançó. Prop d’un centenar de concerts escampats pel territori en poc menys de tres mesos —de meitat de gener a final de març— són una abassegadora mostra de l’ingent capital artístic, musical, poètic i humà que atresora aquest festival en l’any del seu quinzè aniversari. De les Cotxeres de Sants al País Valencià —on enguany s’efectuarà la cloenda— prop de noranta autors convertiran aquest racó de món en el providencial refugi de la paraula cantada; un lloc d’aixopluc que amb idèntic caliu acull els cinquanta anys de la Nova Cançó, el centenari de la revolució mexicana, la vigència de la Novíssima Trova Cubana i el recordatori d’un Victor Jara que finalment ha rebut oficial sepultura trenta anys després del seu segrest, tortura i assassinat.
Tampoc és casual la seva aliança amb el Club Tenco, impulsor del festival de cançó amb més prestigi al conintent, i la seva especial atenció al gènere des del vessant més mediterrani i expressió en llengües romàniques. Amb un peu posat ja a Itàlia, l’antena apuntant a França, ben plantat arreu del territori i esteses les ales a la resta de la península fins a l’altra banda de l’oceà, el BARNASANTS travessa fronteres, entrecreua cultures i legitima fronts polisaris cridant al vent la seva proclama: Som una cançó!