Si només quedarà el so

Si només quedarà el so

A finals dels anys seixanta la poeta iraniana Forugh Farrojzad es preguntava “si només quedarà el so, per què hauria d’aturar-me?”. Dit d’una tirada és un vers clar, però inquietant quan s’esvaeix el so de les paraules dites amb veu de llegir per dins. Les cançons de la Maria Arnal i el Marcel Bagés vénen d’un lloc similar a la tossuderia d’aquest so que, com si res, perdura. Perquè un cop cantades, abans de desintegrar-se en àtoms sònics, algú les pesca al vol i les respira en un boca a orella que és un boca a boca de les veus d’allò popular i populós.

Si existís una màquina de dibuixar els trajectes pels quals han caminat les cançons que canten, ens traçaria un garbuix elàstic que transita per les carreteres dels afores d’una topografia localíssima i per les línies discontinues dels viatges transoceànics. Deia la  iraniana que “el camí passa pels capil·lars de la vida” i aquests cançons diuen precisament aquest camí que ens passa a totes i a totes ens relata des de fa sempre.

La Maria i el Marcel treballen el so com qui emblanquina un mur: incloent a l’enèsima versió enregistrada d’un cant d’antany un sediment de mots nous que potser amb temps seran també antics a força de cantar-los. I vestides de camuflatge, les paraules d’abans i les d’avui caminen per una guitarra extemporània, dolça i dura, que esborra les categories abans que ningú les acabi d’escriure. I et deixen amb les orelles a la intempèrie d’uns sons que contenen les mans erosionades de l’àvia i l’entrada d’un concert a l’apolo marcant la pàgina d’un llibre de filosofia.

Tot això et passa quan els hi veus les veus a l’escenari i creus que si més no ja ho has vist tot. Però entre cançó i cançó van invocant tots els noms que, en el fer en col·lectiu, hi són encara que no els vegis. Una conspiració de còmplices que donen aire i donen idees i donen caliu a aquesta trama d’autories que existeixen perquè no es distingeixen. Compartint imaginari i tramant comunitat perquè ja ho diu la Forugh, que “formar part del llinatge sagnant de les flors, m’ha compromès amb la vida”. I dic jo que ja que hi som, si només quedarà el so, cantem-nos.

marta v. ')}