RESISTÈNCIA 2.0

Si, com diuen, la vida és cíclica, la truita té ara el regust agre d’un  passat massa recent que fa que  se’ns remoguin els budells. Escoltar Suburbano i que les cançons que canten, tan les actuals com les velles, siguin vigents a mitjans de la segona dècada del segle XXI, és com per deixar de creure en l’evolució humana. Així de simple, així de cru. Dijous passat, a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet, el grup madrileny liderat pels veterans Luis Mendo i Bernardo Fuster, va fer un mix dels temes que han enregistrat en els seus dos darrers discos. Són peces noves, enllaçades directament amb aquelles cançons de clandestinitat i de caire llibertari que escrivien als anys setanta del mil·lenni anterior. No és un simple caprici l’extrapolar conceptes, però ningú diria que han passat quaranta anys des que es lluitava contra les ruïnes d’una muralla de color gris. Ara els seus textos parlen de pirates, que si abans solcaven els mars a la recerca d’or, ara dormisquegen als hemicicles i col·leccionen sobresous. Mendo i Fuster es troben còmodes amb el seu repertori. De ben segur que temes com l’inspirat amb les concentracions del 15M sorgeixen del mateix patró que les que cantaven en els temps de la compnayia tetral El Gayo Vallecano. La seva trajectòria és gran i dilatada (d’ells és la cançó “Makinavaja”), han tocat amb tothom, d’Aute a Sabina, de Sisa a Ana Belén. I aquí segueixen, mullant-se. Escrivint lletres compromeses que banyen amb ritmes folk i rock. Suburbano més actual que mai.

')}