L’omega definitiu

L’alfa del Barnasants va esser el 1996. El mateix any que, l’Enrique Morente, acompanyat dels Amigo, Cañizares, Paquete, Tomatito… i els Lagartija Nick, treien un disc rupturista: Omega. Sens dubte una de les grans obres musicals de la darrera dècada del segle passat.

Un disc que, cal no oblidar, es va editar gràcies a Borja Casani, responsable de El Europeo (quina gran col·lecció de disc-llibres), en front la negativa de la casa discogràfica del Morente, la multinacional Sony (quina orella i visió musical).

El gran artista de l’Albaicín, abans havia cantat a grans poetes en llengua castellana, Hernández, Lope, Lorca, San Juan, Machado,  Fran Luis…

Es va posicionar contra la dictadura i va donar suport amb el seu cant a moltes de les causes que creia justes, una de les darreres al Cabanyal de València.

Tots els mitjans de comunicació han fet ressò del seu traspàs i de la seva gran aportació al cant flamenc. Però la immensa majoria no ha dit ni piu del seu compromís social, indestriable de la seva proposta artística. (Article imprescindible sobre el tema a Media.cat).

S’ha tornat a obrir la gran porta i ens ha deixat un altre dels nostres. Aquest cop si que és l’omega definitiu. ')}