LES CRÒNIQUES D’EN PEP TRIBOULET #8: PASCUALA ILABACA

Descobriments gratificants

Val la pena seguir amb atenció la programació del festival per què, de vegades, quan menys t’ho esperes, salta la sorpresa. La setmana passada al Luz de Gas, vaig tenir l’oportunitat de descobrir l’artista xilena Pascuala Ilabaca. No tenia cap referència seva, crec que mai l’havia escoltat abans i, encara menys, l’havia vist en directe ni al youtube. I, la veritat, és que va ser una troballa absolutament gratificant. Es tracta d’una cantant fresca, desacomplexada, efervescent, que barreja la sonoritat d’arrel del seu país, amb ritmes actuals. Acompanyada per la banda Fauna, aquesta noia que recull l’herència de la coneguda Violeta Parra, és un aimal escènic de primera categoria.

Alterna temes propis amb composicions de la seva admirada Violeta, com “Gavilán” o “Arriba quemando el sol”. Ja sigui al teclat, o amb un enrome acordió entre els braços, Pascuala Ilabaca va fer ballar al personal que mig omplia la sala, d’una manera determinant, energètica, sense persuasions addicionals o estratègiques. En aquesta ocasió presentava el seu tercer i últim disc, “Diablo rojo, diablo verde”, que ha estat editat a Catalunya. És probable que la tornem a veure per aquestes terres ben aviat. O, si més no, això seria convenient per què es tracta d’una de les artistes joves amb més futur que he vist darrerament… (continuarà)

')}