LES CRÒNIQUES D’EN PEP TRIBOULET #7: Quico Pi de la Serra

Reflexions de la condició humana

Feia dies que volia parlar d’en Quico Pi de la Serra, però se’m feia un nus als dits que no em deixava escriure. Potser els motius els he de cercar en què el seu nou disc, “QuicoLabora” (un joc de paraules d’aquests que tant li agraden), significa un retorn a l’època dura del blanc i negre que prefereixo no recordar. Però com sembla que és veritat això que diuen que la vida és cíclica, doncs només cal donar un cop d’ull als carrers de València o Barcelona per adonar-nos que han tornat els grisos, encara que ara vagin vestits de blau.

El cert és que a ritme de blues o booguie-wooguie, el veterà cantautor ha recuperat un pom de cançons d’aquelles que feia temps que no cantava, però que, en definitiva, han marcat la seva carrera d’una manera o una altra. A la sala petita de l’Auditori vaig ser testimoni de com composicions com “La mala setmana”, “Blasfemari”, “Mal de llengua”, “La meva estrella”, “Complicitat”, “L’home del carrer”, “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” o “La cultura”, segueixen vigents alhora que es converteixen en reflexions envers la condició humana. Acompanyat d’Amadeu Casas i Joan Pau Cumellas, Pi de la Serra, en Quico, torna a posar el dit a la nafra allà on més mal fa. Una bonica manera de celebrar la setentena, la d’aquest artista indoblegable que sempre ha aconseguit posar-nos la pell de gallina amb els seus textos. Per molts anys, mestre… (continuarà)

')}