Les cròniques d’en Pep Triboulet #5: Franca Masu

El càlid sabor d’un mar comú

No puc amagar la meva debilitat per Franca Masu. És una dama de la cançó mediterrània que, el dia menys esperat, esclatarà i es farà famosa a nivell mundial. Té un potencial increïble. És elegant, canta a les mil meravelles i, com diu la meva gran amiga Roser, té el do de saber crear sempre un ambient de calidesa entre el públic. Els francesos ho defineixen com “savoir-faire”. I, si a aquesta circumstància de placidesa li afegim els fantàstics gintònics que preparen al Luz de Gas, doncs ja tenim la vetllada perfecta. Com la de dissabte no era la primera vegada que assistia a un concert de la Franca Masu, jugava amb un cert avantatge. Fa temps que la segueixo i sé que a Barcelona es troba com a casa, com a la seva illa. He tingut el plaer de veure-la en diversos escenaris d’arreu del país, tan a l’aire lliure com sota cobert, i mai m’ha defraudat. M’agrada més quan interpreta cançons sardes, que quan fa tangos o cobles. Potser per què em sento més identificat. Però, ja ho diu la cultura poular, quan es tracta de gustos, no hi ha colors.

Elegant com és habitual en ella, amb els cabells recollits en un monyo, la diva algueresa va deixar gronxar la seva sobre els ritmes etèris de la guitarra i l’acordió, per regalar-nos un grapat de moments excepcionals, com quan va cantar “L’adéu”, “La rosa blanca” o “No res”. Clavat’s a la cadira. La veu d’aquesta senyora et deixa sense paraules i aplaudint amb les orelles. “10 anys” es diu el nou disc que ha editat i en el qual fa un repàs al repertori que l’ha acompanyada durant la darrera dècada. En un instant determinat del concert, ens va informar que actuarà a Madrid, sera demà a la sala Galileo Galilei i comptarà amb la participació de la seva amiga Martirio. I, com a postil·la, va deixar anar que li agrada això de cantar en català a la capital de l’Estat. I a nosaltres que ho faci, per què amb els temps que es prevuen, en un suspir la nostra llengua comú es quedarà sense un miserable altaveu que endur-se’n a la boca.… (continuarà)

')}