Les cròniques d’en Pep Triboulet #4: Dani Flaco // Miquel Pujadó

Les dues cares de la moneda

La nit de divendres vam viure les dues cares de la moneda. De la moneda del festival, s’entén. La creu: Miquel Pujadó al Luz de Gas de Barcelona. La cara: Dani Flaco al Teatre Joventut de l’Hospitalet. La poca capacitat de convocatòria del primer, contrastant amb l’èxit d’aforament del segon. Pujadó celebrava 30 anys de cançons i en Flaco gravava un disc que formarà part de la col·lecció dels directes del BarnaSants. La vida és així de capritxosa.

Acompanyat de Joan Humet (contrabaix) i Manel López (acordió), Miquel Pujadó es va veure sorprés per una sala pràcticament buida. Tan freda com la temperatura exterior. I això que aquest cantautor i escriptor català nascut a Madrid (a la foto durant el concert), havia preparat per a la l’ocasió un recital antològic per repassar la seva carrera musical. Per començar, un medley dels seus primer àlbums, format per “Un pessic d’eternitat”, “A Terrassa hi ha una plaça”, “Sota la gorra d’en Xesco”, “Sóc un peix de terra endins” i “Ambaixador d’enlloc”. Se li notava una mica la frustració de la punxada, més en l’actitud que en la interpretació, per què vam poder comprovar que la veu li ha crescut amb els anys que fa el coneixem i el seguim. Després del medley, va dividir l’actuació en tres blocs que seguien (malgrat escases excepcions, con la de situar al cor del concert el poema “La Ginesta” de Joan Maragall que ha musicat recentment), la seva trajectòria discogràfica per ordre cronològic. Primer amb peces ubicades entree 1995 i 2002, com ara “Pedra foguera” o “El marit i el gat”; per acabar la seva comparescència amb composicions datades el 2010, com són “Spleen”, “El bar enmig de la boira” i “Navegar en solitari”.

Més enllà dels límits de la ciutat, Dani Flaco rebentava el teatre Joventut de l’Hospitalet per gravar un disc en viu. Ha fet bé de no voler convidats, per què aquesta és una moda que sembvla imposada per raons de marquèting. I ell, en realitat, no ho necessita per què sempre omple allà on va. Com diu l’amic Pere Camps, aquest serà el primer àlbum de la col·lecció de directes protagonitzat per un artista de la generació BarnaSants. Una generació de músics que ha crescut a l’aixopluc del festival. Valors de present i de futur. Com Dani Flaco, que ha sabut guanyar-se el respecte de públic i crítica amb les seves cançons costumistes, d’aquelles que posen el dit a la nafra, que saben retratar la societat actual. Moltes felicitats… (continuarà)

*fotos: Miquel Pujadó a dalt, Dani Flaco per Juan Miguel Morales a sota.

')}