EL QUIXOT DEL FESTIVAL

Em trobo Javier Krahe per casualitat poques hores abans del seu concert a l’Auditori. Ell fumant un cigar i jo amb una canya a les mans, ens dediquem a recordar algunes de les batalletes que hem viscut plegats des que fa uns vint-i-cinc anys el vaig visitar a la seva casa madrilenya per entrevistar-lo. Temps en què la premsa funcionava més lenta, sense la via ràpida i immediata que suposen les noves tecnologies, però que, per contra, tenia temps suficient com per dedicar una tarda a xerrar amb un dels personatges més carismàtics i particulars que ha donat la cançó espanyola. Ell assegura, i d’aquí no el treus, que ha participat en totes les edicions del BarnaSants, des de la primera celebrada al fred glacial d’un febrer a les Cotxeres de Sants. No sé si això serà cert, per que diu que en són 21, quan les edicions del festival arriben aquest any a les 19. Hi ha un ball de xifres que en Pere Camps desfà amb un tweet dient que la d’ahir va ser la seva divuitena presència.

És, de llarg, l’artista que més vegades ha participat en el cartell. És un clàssic del BarnaSants que no pot fallar. Des del seu primer concert, en que el públic no superava la cinquantena, als centenars que avui en dia fan cua per veure’l, hi ha un abisme. La gent que el segueix ara és molta, per que els seus concerts són un glop d’aire fresc carregat de cançons iròniques i divertides que s’han d’entendre com retrats esperpèntics de la societat que ens ha tocat viure. Li pregunto que cantarà en el recital de l’Auditori i em contesta que no ho sap. De la butxaca treu un paper arrencat d’una llibreta d’espiral on hi ha escrita amb tinta de diversos colors  una llista manuscrita de títols. “Mira -em diu-, faré set o vuit del meu últim disc, i la resta… no sé. Vaig triant sobre la marxa”. La improvisació al poder.

Mentre ell fuma i jo bec, riem una estona rememorant aquell concert al Luz de Gas de fa un grapat d’anys en que es va concentrar un grup de gent a la porta del local encoratjats per una sèrie de grups religiosos que protestaven per un video que havia realitzar en el que s’explicava com cuinar un sant Crist. Allò va aixecar una polseguera que va acabar als tribunals. Però el fet és que allà al carrer Muntaner la gent es posava de genolls i resava per l’ànima de Krahe, en un ritual còmic d’exorcisme col·lectiu. El més divertit de tot és que, em comenta el propi artista, va passar pel mig de tots ells, “per que no em coneixien. Només dies després, a un fòrum anomenat Santo Tomás Moro, van dir que era un covard per que vaig entrar a la sala acompanyat dels meus guarda-espatlles quan el que m’acompanyava era en Pere Camps”.

Per la nit, al concert, mentre el veia actuar amb la seva figura quixotesca, reia tot sol recordant la nostra conversa vespertina. Tan se val que canti, el repertori que ofereixi i si va acompanyat d’un trio, com era l’ocasió, o només per una guitarra i els seu cazú, que Javier Krahe sempre serà Javier Krahe, un dels referents, el geni despistat, el personatge més particular de la programació, per molt que aquesta superi el miler de noms.

')}