EL PLAER DE VERSIONAR

Vagi per endavant que sóc de l’opinió que n’Albert Fibla demostra un coratge enorme versionant Paolo Conte. Dit això, cal anar per parts. Apropiar-se les cançons del monstre piamontès, és una tasca molt complicada pel talent que reclama traduir la càrrega emocional, el desgast decadent i l’aspre delicadesa, intrínseques en les cançons de Conte. És cert que el músic italià no és un artista que podríem considerar com a popular. I això suposa un avantatge per a qui s’atreveix amb elles. Dóna la sensació que si Fibla s’ha llençat a l’arena aés per una raó més egoista que la de donar a conèixer l’obra d’un dels personatges més grans que ha donat la cançó europea. La finalitat d’adaptar aquestes peces de joieria, recollides en el disc “Mocambo”,  d’enregistrar-les i pujar-les als escenaris, és tan simple com el pensar en el plaer que li produeix cantar-les. Sense més excuses ni raons: pura satisfacció.

Albert Fibla ha sabut encomanar aquesta emoció a un quartet de músics que s’han apuntat a mantenir l’esperit original amb diverses variants jazzístiques o salseres. Guitarres gipsy, violins melangiosos, un contrabaix ferm i segur del seu paper, al servei d’un  trobador badaloní que se sent còmode en el paper de crooner. No sé si és una màxima, encara que ho hauria de ser, allò que diu que si el cantant està feliç, el públic també ho està. Es notava a l’ambient una distesa sinergia entre músic i espectador que va acabar convertint-se en complicitat. No és qüestió de màgia, sinó pel convenciment amb que Fibla s’ha plantat davant d’un dels reptes més complicats de la seva vida artística.

')}