Editorial#3: Lloança de la pinya pinyonera

Per J.M. Hernández Ripoll

Cal fer pinya. En tots els fronts que tenim oberts, que són molts. Comença a ser urgent. Hem de fer pinya abans que, poso un exemple, un senyor que es diu ministre del govern de la centralitat aprovi un drecet amb el qual es pugui multar als cantautors que canten en català sense demanar permís previ. Al temps. Fer pinya. Aquest hauria de ser el lema. Fer pinya. Encara que després argumentin que la pinya és un arma llancívola, tan o més perillosa que una pilota de goma o un segurata amb competències policials.

De nou el BarnaSants es posa a l’avantguarda. El festival/miracle arriba puntual al gener amb una pinya d’artistes que, salvant les distàncies, és igual de llarga que un santoral. Però cal fer pinya per que aquesta pinya és la veu del carrer feta música i elevada als escenaris per recordar-nos que la pinya, si se l’emprenya, pot esclatar i posar-se llençar pinyons a tot i a dret com si fossin perdigons comestibles.

En poques ocasions es pot viure moments que reclamen tanta unitat com l’actual. Tornem a viure un altre moment històric. L’enemic és comú, com fa una mica més de quaranta anys. Igual, però en comptes de vestir de verd militar ara vesteix de gris espiritual. Així com als vampirs, per espantar-los, els hi has d’ensenyar un enfilall d’alls, a les bèsties peludes que ens volen trapitjar la llengua se’ls hi ha d’ensenyar una pinya ben grossa, com més grossa, millor. Una pinya forta com un roc. Una pinya efectiva com la maça d’un tambor.

Aquest any, el BarnaSants té una pinya per bandera. Més enllà de les paraules -incloses les meves-, és el que mana: una pinya. Cal fer pinya. Fem pinya. Té pinya. ')}