BS18 Crònica #9: Mans manetes i albergínies

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

Havia de ser una tarda de Barnasants i llaminadures. La cua del Teatre Joventut l’havien d’haver interromput les corredisses de cametes curtes, els pares i les mares havien d’estar satisfets de conciliar els seus plans, els dels seus fills i les militàncies culturals.

En canvi, en aquests divendres de Barnasants el vestíbul del teatre està a vessar d’adults amb cares llargues. La cua s’interromp amb les salutacions dels grans que es diuen hola, ja te n’has assabentat? Es diuen hola, que gros això que està passant. Es diuen hola, i ara què?

Abans de començar el concert els grans parlen amb la veu trista, s’esforcen per sostenir la intencionalitat festiva d’un vespre de cançons infantils i paraules alguereses. Però l’actualitat els ha desanimat i tenen les paraules pendents dels empresonaments d’última hora.

Però comença l’espectacle i els músics fan sonar els instruments i ens recorden que aquí hi ha un grapat de minyons que han fet un trajecte molt llarg per cantar. Ens expliquen que a la muntanya de la Pastoreta de l’Alguer no hi fa neu ni hi plou, però a la terra plana tot el vent ho mou. I encara hi balla el Joan Petit, amb la mà mà mà, amb el peu peu peu, amb el dit dit dit. I a l’Hospitalet fan ballar una nena vestida de vermell amb capa de súper heroïna.

Deia el Vázquez Montalbán que tant de bo “la berenjena fuera símobolo de la mediterraneidad unida y jamás vencida”. I davant la tenacitat d’aquestes criatures que canten cançons que si no es canten es dilueixen i l’alegria d’una nena amb capa vermella, penso que a les albergínies com a símbol comú jo hi afegiria les mans manetes d’aquests nap-bufs. ')}