BS18 Crònica #8: Roger Mas i l’endemà dels poetes

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

Entrem a una sala enorme que de tanta gent se’ns fa petita i acollidora. Surten els músics calçats amb espardenyes de set vetes i s’acomoden davant d’un públic que només de pensar en el concert que ja comença s’ha lliurat als exercicis espirituals d’escoltar la veu del Roger. Hi ha un silenci que és una reverència devota. Una quietud a l’aguait de la potència excèntrica del Mas, que pot cantar amb dolçor de melòdic i amb solemnitat de tenor.

El cantant somriu amb mirada de carajillero i densitat d’erudit. Tot plegat una combinatòria que només es pot materialitzar a la barra del cafè de qualsevol poble en general o de Solsona en particular. Només amb un murmuri, sopluig dolcíssim, ja t’ha fet ferida. Tan esmolada la veu com un ganivet amb denominació d’origen. Un tall tan fi que encara no sagna, des d’on batega la inquietud assenyada del públic.

Un silenci líquid, deia el Pla, que no raja. Potser a quallat. El públic devot de divendres aplaudeix amb una passió que no gosa desfer les costures. Caldrà que el Roger Mas, evoqui amb sobrietat l’endemà del Francesc Pujols: “ho tindrem tot pagat”. I s’obre per un instant la comporta del seny perquè la grada somrigui amb un secret compartit.

A l’hora de donar noms a l’esdevenidor, el Vázquez Montalbán escriu:

mañana
sin duda
no habrá historias
tan tristes a la medida
del sentimiento viejo
lógicamente
las lavanderas estarán sindicadas
la tuberculosis desterrada
y las contradicciones
entre lo abstracto y lo concreto

                                  serán síntesis

I mentre ara encara no és demà, un altre poeta del Parnàs del Roger Mas s’alça d’entre les grades. Com qui no diu gran cosa des e l’escenari ens etziba  “menys la veritat, ens ho diem tot”. I ens fa riure, quan ens hauria de fer basarda. ')}