BS18 Crònica #3: El joves del Joventut

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

L’Albert Rosell improvisa unes notes de Mompou per omplir la pausa abans del següent número de varietés, ja és ancià i és molt de nit. Abans de tancar el cabaret a l’hora que  comencen a posar els carrers, Luis Doria l’estrella musical i banal, se li acosta i diu “Bravo Alberto, excelentes los silencios”. I per l’escletxa que obren aquests silencis comença a brollar la novel·la El pianista, del Manuel Vázquez Montalbán.

Hi ha quelcom d’inquietant en l’ímpetu creatiu del músic que decideix callar, sobretot quan la decisió és ferma i les explicacions senzilles. En Ramon Muntaner va cantar durant vuit discs i tretze anys i després es va retirar. Es va retirar tant que quan li fan un homenatge, no canta. Educadament, humilment, quan acaba el concert puja a l’escenari i agraeix, agraeix, agraeix a tots aquells que l’han cantat. I declara que tornar a cantar, preferiria no fer-ho.

Una presa de posició des d’on pronunciar-se, com l’Albert Rosell pels terrats de la plaça del Padró en sortir de la presó:

• Yo soy músico
• ¡No!
• Sí. Soy músico. Creo que sigo siendo músico. Era músico, desde luego.

En Muntaner asseu entre el públic les raons de la seva retirada: una mena de respecte pel respectable, una mena d’afirmació com un cronòmetre que marca el pas del temps afegit . Aquest és un concert per quinze veus i un públic de coneguts i saludats:

“Casi todos nos conocíamos, éramos la resistencia interior, los que habíamos forcejeado con el franquismo desde la universidad o desde las fábricas. Nos reconocíamos con la mirada y nos cruzábamos la misma pregunta:¿ y ahora qué?”

Que es reconeixen en la infància de celobert del Joan Ollé i en la remor rebel del Martí i Pol. Fills del carrer de Pere Quart, jubilats amb cent mil diumenges per ballar. Encarregats d’haver fet sonar el Muntaner a les infàncies d’un jovent que fa lloc al seu imaginari per les cançons d’un intèrpret que ja no canta.

L’emoció del Ramon Muntaner i les mans que li tremolen, posen un mirall davant d’un públic avesat a l’alquímia de l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó. Un públic que s’abraça al vestíbul d’un teatre que només es pot dir Joventut.

“Jóvenes envejecidos o viejos rejuvenecidos. La literatura, y las letras en general, hidratan la piel y mantienen la apariencia de juventud.“ ')}