BS18 Crònica #1: Carvalho, el metro i la inauguració

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

El Manuel Vázquez Montalbán era un gran observador. Capaç d’esmicolar les les aparences fins a trobar aquella la partícula de sal que abans havia estat mar enmig de tots els grans de sorra d’un desert. I amb l’aparent desencís del materialista històric però optimista, aferrar-se a l’antiga gota de mar del desert per prendre’l a l’abordatge i descriure’l amb vocabulari d’aigua. Quan Pepe Carvalho va agafar el metro per anar a San Magín, l’heterònim de Bellvitge a los Mares del Sur, descrivia així el paisatge humà que l’envoltava:

“Sólo era capaz de sentir solidaridad y miedo. Solidaridad con el viejo barbado de tres días y vestido con traje bicolor, con una mano enganchada al escay pegajoso de un portafolios lleno de letras protestadas. Solidaridad con las cúbicas mujeres samoyedas que amurcianaban una incoherente conversación sobre el cumpleaños de tía Encarnación. Solidaridad con tanto niño pobre y pulcro llegado tarde al obsoleto tren emancipador de la cultura. Ejercicios del lenguaje. Diccionario Anaya”.

Tot un trajecte de metro des de plaça Unversitat fins a l’Hospitalet per acabar jugant-s’ho tot en el detall d’un diccionari escolar. En la llengua en potència d’un estudiant que torna al barri.

Penso en el trajecte del Carvalho des del barri Xino fins a l’Hospitalet i repasso mentalment l’itinerari que he de fer per arribar al Teatre Joventut sense perdre’m. Fa fred i ha plogut tot el dia, dono la volta a la plaça Blas Infante i tiro amunt per un carrer de sonoritats agrícoles. A mig camí em fixo en un local obert. Són uns baixos atapeïts de prestatgeries a banda i banda i andròmines apilades per tots els centímetres de superfície disponibles. Com un desbordament d’objectes que seran potencialment un tresor, el comerç es corona amb un cartell que diu “Encants”.

Arribo al teatre a temps de fer-me amb un programa del Barnasants abans que comenci el concert i faig una ullada al calendari, que un any més està tan atapeït com els encants que acabo de deixar enrere. En el seu discurs inaugural, el Pere ens farà una visita guiada per totes les perles que hi trobarem si sabem buscar. Ens dona pistes de les seves apostes, del gènere nou que li acaba d’arribar de la llotja i de les seves raons per tirar endavant amb la mateixa cançó de sempre que no és mai igual perque el BarnaSants la manté viva i renovada. Sense cultura guanyen ells, insistirà, i l’imagino aferrant-se a un diccionari anaya o albertí, obrint-lo per la plana on es conjuguin les batalles de cada present.

I comença el concert del Joanjo Bosk que és dolç amb les paraules però fa créixer les notes a la gola amb la força del metalero que ha estat. El seu concert és una passejada pels paisatges de l’Albera, pels corriols i els camins d’aigua que li han donat nom al disc. Una excursió imprevista quan he sortit de casa per anar a l’Hospitalet. I em torno a recordar del Manolo que deia:

“En taxi. O en autobús. No. En metro. Seguramente fuiste en metro para una mayor identidad entre forma y fondo del largo viaje a los mares del Sur. Y luego dicen que la poesía es imposible en el siglo XX”.

')}