BARNASANTS’13 #7: Crònica d’un debut anunciat

Al camerino es respiraven nervis. I tothom intentava empassar-se’ls coll avall amb l’ajut d’una mica de gel. Rafa Pons, amb un fulard igual de blanc que el seu semblant, anava d’un costat a l’altre com una fera engabiada. No hi havia per menys, en pocs minuts debutava al Palau de la Música Catalana. Aquell noi crescut de bar en bar, conqueria un dels escenaris més emblemàtics del país. Més que allò que va succeir durant l’actuació, la crònica d’aquest concert estava entre bastidors. Per a un periodista, és una oportunitat gratificant ser testimoni d’una data important per a un artista que s’ha fet a sí mateix. Rafa Pons és un home senzill, que té un do especial per a construir cançons, com el seu cosí Dani Flaco, que també corria per camerinos compartint il·lusió. El debutant s’ho va prendre amb passió, amb nocturnitat i traidoria, per que, només sortir, ja va aconseguir posar al públic d’empeus al ritme frenètic de Malaputa ajudat per la coreografia de los Martínez. Més de dues desenes de cançons per tancar un vespre que Rafa Pons trigarà en oblidar. Llarga vida a la cançó.

')}