BARNASANTS’13 #02: Com brillen les muntanyes

Hi ha música, més enllà de la paraula seca i eixuta dels discursos polítics, per que la música és una de les dues potes fonamentals en les que es sustenta el BarnaSants. Divendres 25 de gener, al Cinèma-Teatre de Vielha, es va convocar el concert inaugural de la 18a edició del festival. Una actuació molt diferent de com s’havia plantejat sobre el paper i que va fer anar de corcoll l’Enric Hernàez a l’hora de tancar el muntatge. El grup piemontès Lou Dalfin es retirava inesperadament de la proposta fa una mica més de dues setmanes, potser per que va considerar que no estava a l’alçada d’una proposta d’aquesta envergadura o, potser, per una suposada incompatibilitat de caràcters. Que tot és possible. Sigui com sigui, els italians es van esborrar del cartell inaugural i, gràcies a això, hem pogut descobrir la veu d’una jove aranesa de 19 anys que respon al nom d’Alidé Sans.

El concert duia per títol: He mirat les muntanyes com brillaven. Una mica cursi, diran alguns, i no els hi mancarà un xic de raó. Es tractava de musicar poemes d’autors catalans i aranesos des de l’època de Guillem de Berguedà fins a l’actualitat, que és com parlar dels últims mil anys. Ambició no els hi manca i, malgrat els segles que separen Beatriu de Dia de David Castillo, el concert es va fer més curt que llarg, en part gràcies a l’alternança de veus i a l’entremig protagonitzat per la soprano occitana Muriel Batbie-Castell.

A cançons ja habituals del repertori concertístic d’Enric Hernàez, com Salvaguarda o Ombra d’Anna, el barceloní va afegir altres peces de nova factura com la inspirada en el poema Sonell de Joan Brossa. Però la gràcia de la vetllada era veure’l actuar en companyia de la cantant aranesa Alidé Sans. Una promesa de la cançó que ens va deixar bocabadats amb la interpretació d’un tema de factura pròpia com és Audets. Gran revelació davant la crítica barcelonina que s’havia traslladat a Vielha per a l’ocasió. El punt i final el van posar amb Se canto, l’himne occità per excel·lència, que parla de les muntanyes, de com brillen les muntanyes. Després vindria el bis, amb Una foguera de sant Joan en ple gener…, més adient impossible. Foc entre el gel.

')}