BS19 Crònica #02 | PETE SEEGER Trobarem el cranc, Pete Seeger!

TEXT: LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM / FOTO: JUAN MIGUEL MORALES

«Si no canteu vosaltres, això no serà el mateix». No podia ser un concert d’omplir les butaques i únicament escoltar, perquè aleshores no hauria estat un concert de commemoració del centenari de Pete Seeger, el cantautor i activista nord-americà que sempre portava un banjo penjant de l’espatlla. L’advertència ens la va fer Arturo Gaya des de l’escenari de l’Auditori quan van començar a tocar les primeres notes el dissabte a la nit. No li va costar gens que el públic s’afegís a cantar les tornades de les cançons de Seeger traduïdes al català, ja hi anàvem disposats.

A això d’aprendre’ns la lletra sobre la marxa i entregar-nos amb passió a cantar ens en va ensenyar en Xesco Boix, a qui Arturo Gaya va recordar com «un dels grans culpables» que les cançons de Seeger «ens hagin impregnat a tots». Precisament, de Gaya va sortir la proposta de sumar els dos grans festivals de música del poble, el BarnaSants i el Tradicionàrius, per homenatjar aquell que ens va convèncer que amb la música podíem canviar el món. I per fer-ho, el cantant de l’Ebre va pujar dissabte a l’escenari amb Tren Seeger, la formació que va crear el 2014 amb el guitarrista Sergi Trenzano, el baixista Kike Pellicer i l’acordionista Cati Plana. I amb diversos músics amics que s’hi van anar sumant al llarg de la nit. Fins a onze.

Va ser una nit de passeig per la vora del riu. Per la vora del riu Hudson. El riu pel que Pete Seeger i tantíssima altra gent va lluitar perquè deixés d’estar contaminat. Perquè com diu la cançó «Demà», que Seeger va fer quan ja tenia 89 anys, «la tecnologia té coses bones i les hem d’aprofitar, però no podem viure sense boscos ni rius». El riu que Pete Seeger tenia l’esperança que recobraria la vida i un dia hi trobaria un cranc.

Una nit per la vora del riu Ebre. I és que tres dels quatre components del Tren Seeger són ebrencs. I la seva vida també està lligada a la defensa del riu; un riu on sí que hi ha crancs, però que malda per recuperar el cabal. Una nit per la vora del riu Llobregat, d’on són els músics del grup Coses, liderats per Jordi Fàbregas, que també van pujar a l’escenari. I amb els de l’Ebre van cantar, i ens van fer cantar a tot el públic: «Canviarem la història a la vora del riu, tinguem la vida en pau a la vora del riu».

I una nit també a la vora del riu Ebre pels amics de Seeger que van lluitar amb les brigades internacionals i que van ensenyar-li les cançons que van aprendre al front de Gandesa, i que el cantautor va popularitzar en escenaris de tot el món. Per cantar-les, al Tren Seeger se’ls va unir Pep Gimeno ‘Botifarra’, que va recordar que el seu avi li va ensenyar a cantar «Arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor, que mueran todos los fascistas y viva el trabajador». Però més enllà del record infantil, el que Botifarra va fer ressonar amb potència a l’auditori va ser «Si algun dia em vols escriure» i «Ai, Carmela!». Amb una traducció al català que adapta la lletra de la primera als nous aires, perquè el «moro» ha passat a ser un «sergent».

Una nit passejant també pels camps de cotó on treballaven els esclaus, d’on van sortir les espirituals negres que també van influir en Seeger i que el grup de Gaya van portar dissabte a l’Auditori. «Sembla el cant del lament dels llauradors valencians», va exclamar Pep Gimeno. Joana Gomila va posar veu a «Oh mare,no ploris més!», cançó d’origen antiesclavista que Seeger va reconvertir en cant antibel·licista. I Quico Pi de la Serra («vam tirar el concert endavant quan ell ens va dir que sí», va assegurar Gaya), hi va posar les notes de blues amb «L’express de mitjanit» i «Tuberculosi blues».

La filla de Pete Seeger va fer arribar una carta per al concert: «Gràcies per recordar la memòria del meu pare i per recordar que la música és una eina per construir la pau». I va ser Gemma Humet qui va enfilar un dels cants antibel·licistes més populars de l’homenatjat: «Què se n’ha fet d’aquelles flors». «Em fa molta il·lusió cantar aquesta cançó, recordo que la cantava quan era un tap», va explicar la jove cantant terrassenca. I és que Seeger no només forma part de la banda sonora del públic amb cabells blancs que omplia bona part dels seients de l’Auditori. Les generacions que vam néixer els anys 70 i 80 també vam créixer amb les cançons del que portava el banjo a l’espatlla, sovint a través de Xesco Boix. I també ens emocionem, com Humet, amb les flors i les noies i els nois i els soldats que no sabem què se n’ha fet.

Si el públic del concert no haguéssim cantat, no hauria estat l’homenatge que es mereixia el cantautor fonamental del folk nord-americà. Ni tampoc hauria estat un concert d’homenatge a Pete Seeger si el seu amic Quico Pi de la Serra no hagués celebrat que unes hores abans hi havia hagut una manifestació a Madrid per la llibertat. O si el Botifarra no hagués recordat, a ritme de Guantanamera, que ve del cor de la Costera, del poble dels socarrats, d’on reneix de les cendres el nostre País Valencià. O si Joana Gomila no hagués reivindicat que no ens cansarem de caminar, i que ara és l’hora. O si no haguessin alçat banderoles per la llibertat dels presos des del mateix escenari.

Després de l’última cançó, quan el públic ja feia estona que era dret aplaudint, que feien mal les mans, quan els músics van començar a marxar per ja no tornar a entrar, l’escenari va quedar buit. I pel fil musical va sonar la veu de Seeger cantant, com a comiat final, el «We shall overcome», una de les seves cançons més conegudes, esdevinguda himne arreu. Traduïda sovint com a «Vencerem», Arturo Gaya ens havia advertit una estona abans que la traducció correcte és «Ens en sortirem», perquè no és una qüestió de guanyar o perdre, sinó de sortir-nos-en.

Ens en sortirem, Pete Seeger! Trobarem el cranc al riu Hudson. I les flors amb què les noies van fer el pom. I també trobarem la pau a la vora del riu.