BS18 Crònica #2: Llumins d’encendre abrils

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

L’any 1961 un grup de joves creuava la frontera del Bourg Madame i Puigcerdà armats amb una gravadora i una capsa de llumins. Arribaven a l’Espanya franquista amb l’objectiu de fer el que havien après a fer a Itàlia amb el grup Cantacronache: recollir les veus del dir popular per documentar-les i cantar-les.

Eren els joves que un cop acabada la segona guerra mundial van iniciar la tasca gramsciana de prendre’s seriosament les formes de cultura sorgides del món del treball. Eren els intel·lectuals que gramscianament van prendre partit per recuperar les poques traces de cultura popular de resistència que encara no havien estat esborrades pels anys de feixisme i de guerra.

Els italians del magnetòfon duien els noms dels seus contactes escrits al paper encerat dels llumins i s’endinsaven a l’opacitat de l’antifranquisme clandestí amb l’esperança de sentir cantar la dignitat dels qui havien perdut la guerra. Sabien que hi havia hagut una primavera plena de partitures escrites de boca a orella perquè com deia el poema del Vázquez Montalbán:

Era distinto abril, entonces

    había alegría, y rastro de mejillones

    en la escollera, canciones

    a la orilla del crepúsculo

Esperaven que darrere cada llumí s’encengués una foguera de narracions cantades i era una esperança versemblant perquè ells mateixos havien après la tornada de les coples que els refugiats republicans havien preservat esperant la tornada a casa. No obstant quan al final de la jornada els italians van entrar al Patio Andaluz per preguntar als gitanos de Barcelona per les cançons que els hi havien estat pròpies, es van trobar de nou amb versos del Manolo:

los gitanos perdieron duende, no

    cantaban, tosían de noche bajo el relente, cuando

    cosíamos tristes arreglos de vestidos viejos

    para mutilados cuerpos de posguerra

    incivil

El resultat de la farra gitana dels musicòlegs va ser un silenci que els va estremir. “Com pot ser que a aquest país ningú canti, ningú recordi?”. Aquest és el nervi que travessa els vuitanta dos anys de carn i so de la Giovanna Marini. Assegurar-se que aprenem a cantar amb veu de pagesa d’arrossar el batec de les històries que no s’escriuen per escrit però que, cantades, constitueixen “la placenta de la música clàssica”.

A la nasalitat dels cants de les mondine hi viu el pes de la jornada de treball. Als saltirons sincopats de la melodia s’hi arrauleix la bèstia del cansament que no es pot deixar caure fins que l’arròs estigui apilat i la taula servida. Als les coples hi viu una manera d’estar al món que només pot sobreviure per obstinació, amb la discreció de la labor reproductiva que fa de les dones treballadores invisibles de la quotidianitat.

No cal que cap de les històries que els cantants cronistes han recollit sigui fefaent. Perquè quan la Marini deixa que li corri per la veu el record del dol per Passolini, s’encén la potència dels llumins de la memòria. Una memòria que com explica l’historiador Portelli “no es un depósito pasivo de hechos, sino un activo proceso de creación de significados”.

Un procés de construcció de sentits comuns que es fa “no en su adherencia al hecho, sino más bien en su alejamiento del mismo, cuando surge la imaginación, el simbolismo y el deseo”.  El desig capicua de dir cantant l’anhel de la cançó que diu “pueblo que canta no morirá”. ')}