Home / Sobre nosaltres / Edició 2015

Edició 2015

Podria dir… Felicitats

Per J.M. Hernández Ripoll

Podria començar fent referència a la cançó, perquè en definitiva el Barnasants no deixa de ser un conjunt de cançons com la que canta ‘ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força…’, però no. Massa gastat. Podria usar un tòpic com aquell que diu que els bons festivals són com els bons vins, que guanyen amb l’edat. Però dubto que això estigui científicament provat o que coincideixi amb la realitat. També podria relacionar els vint anys que se celebren amb el grau de maduresa, de consolidació, o dir que el pas del temps acaba transformant les iniciatives de caire social en tradicions populars. Però em fa la sensació que totes aquestes elucubracions sempre queden igual de decoratives que buides.

Podria comparar la trajectòria del Barnasants, sempre lluitant contra les adversitats burocràtiques i polítiques, amb una odissea en la qual només s’haurien de substituir les subvencions, els permisos, els impostos sobre el valor afegit i la manca d’interès mediàtic per sirenes, cíclops, fantasmes i altres personatges mitològics. Però potser resultaria un xic enrevessat i el que escriu quedaria com un repel·lent nen setciències. Podria equiparar els vint anys de presència del festival amb una competició esportiva, una cursa de fons o, millor, amb una prova d’aquestes en què els atletes pugen muntanyes per camins que fins aleshores només coneixien les cabres. Però potser resulta massa esgotador només de pensar-ho. També podria dir, simplement, allò que com passa el temps, mare meva, sembla que fos ahir que s’estrenava a les Cotxeres de Sants un cicle de quatre concerts que fusionava el nom de la ciutat amb el del barri. Però em sembla que una sortida com aquesta és més digna d’un vell prematur que d’un editorialista que se les vol donar de paio ocurrent.

Podria, podria… però ves per on que amb tant podria per aquí i podria per allà, ens hem quedat pràcticament sense espai. Potser podria anar al gra de la qüestió i tan sols escriure: felicitats, BarnaSants. Vint anys donant guerra. Vint anys cedint la paraula. Gràcies per l’esforç, per la tenacitat, per la tossuderia, per la constància, per la idea, pel resultat, per la presència. Això és el que podria dir, perquè no sé si podria dir res més… adient.

 

Perquè volem

Per Jordi Bianciotto

 

Aquest 20è BarnaSants se solapa amb l’aniversari, igualment rodó, de la desaparició d’Ovidi Montllor, i és cert que pocs cantautors simbolitzen amb tanta rotunditat i esplendor l’essència i les intencions d’aquest festival com l’autor d’Homenatge a Teresa, M’aclame a tu, Perquè vull i tants altres clàssics. El trobador d’Alcoi representa la trobada de la mirada sociopolíticament compromesa amb l’ambició poètica i un refinament instrumental del qual Toti Soler, que inaugurarà la mostra d’enguany, és encara un noble i vivificant exponent.

Com que, de vegades, els homenatges, sobretot els homenatges post-mòrtem, són percebuts com a operacions retòriques, expiacions de culpes o demostracions de sensibilitat que arriben tard, siguem pràctics. Barnasants ho és, i sap que la millor manera de demostrar estima pel que representava Ovidi Montllor és cultivar la seva llavor i programar, i continuar programant, sense defallir, i enginyar-se-les per endossar un micròfon davant totes les veus que, sovint contra els elements, s’esforcen per ser escoltades.

Si, a més, aquest recordatori ens serveix per recuperar les grans obres de l’Ovidi, per transmetre-les als més joves, per evitar que discos descomunals com Un entre tants…, A Alcoi o 4.02.42, avui accessibles fins i tot per als més mandrosos a través de conductes digitals, es perdin en la memòria dels qui els van viure, tot plegat haurà tingut encara una mica més de sentit. L’Ovidi i va ser un home d’ideals, inconformista i transformador, però si avui li donem una merescuda dimensió icònica és perquè va fer cançons extraordinàries. Fer que es coneguin una mica més també pot ser un dels efectes d’aquest Barnasants.

Perquè vull, perquè volem.

 

Els amants

Per Pere Pons

 

(profanació sense el permís del mestre Vicent Andrés Estellés)

No hi havia a Barcelona dos amants com ells.

Feroçment s’amaven des de finals de gener fins a mitjans d’abril.

Tot ho recorde mentre vaig estenent la roba.

Han passat anys, vint anys; han passat moltes coses.

De sobte encara els pren aquell vent o l’amor

i rodolen per terra entre abraços i besos.

No comprenen l’amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdonen aquells que mai no van conèixer la Teresa i ni tan sols saben l’existència d’aquella obra d’art que és Coral romput).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i els tomba a terra els dos, els ajunta, els empeny.

Ell desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-la,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El seu amor és un amor brusc i salvatge,

un amor que neix de la mort d’una veu esquinçada,

una llavor que brolla amb el desafiament de sempre,

i tenen l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi facin! Elemental, ja ho sé.

Ignoren l’Ovidi i ignoren moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenen que són bàrbars, i que això no deu ser,

que no estan en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a Barcelona dos amants com ells,

car d’amants com ells en són parits ben pocs:

Ovidi Montllor i BarnaSants.

 

Imatge gràfica: Júlia Solans & Juan Cardosa

A5_poster_barnasants_2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>