OBRIR-SE I DEIXAR PAS

Partint de la base que cadascú s’acomiada a la seva manera i que els comiats sempre són personals i intransferibles, no se si és matemàtica o lògica aplica, però la raó em diu que quan un artista o grup s’acomiada oferint dues vetllades consecutives, l’autèntic adéu, el veritable i real, és el que es dona la segona nit. D’aquesta manera, saps que és autèntic, que a Barcelona no hi haurà una altra oportunitat per tornar-los a veure, si més no, fins que no es demostri el contrari. Amb això no vull trencar la il·lusió dels que van omplir la sala gran de l’Auditori de Barcelona la passada nit de dimecres. Res més lluny de la meva intenció. Però aquest cronista va preferir esperar pacientment a dijous i sacsejar el mocador dels adéus amb totes les seves conseqüències.

Els Obrint Pas, s’obren. S’obren i deixen pas a una nova generació de músics compromesos que els tenen com una de les bandes de referència de les últimes dues dècades. El grup valencià ha aconseguit mantenir l’atenció de les noves noves generacions, una rera l’altra, per que la nit del recital la sala es va omplir d’un públic veritablement jove. I això és molt important per sentir-se viu. Malgrat que segueixen mantenint un considerable poder de convocatòria, els Obrint Pas dissolen la formació fins a nova ordre. I com tot comiat que s’apreciï, el de dijous va ser de pell de gallina. Un concert més compacte, impactant i emotiu que el que vam poder veure fa quatre mesos a la Fira de Manresa.

El BarnaSants d’aquest any ha agafat la dinàmica d’anar de ple en ple. La presència dels Obrint Pas en el programa és un nou èxit. El cicló musical, una barreja de temperament i fúria, dels valencians encaixa com un guant en l’esperit del festival. De ben segur que, si algun dia decideixen tornar-se a ajuntar i pujar de nou als escenaris, el lloc idoni serà el BarnaSants.

Foto: Juan Miguel Morales ')}