Discurs inaugural: MODEL LES VEGAS

Dins el marc del sistema capitalista -això malauradament no canvia- està en joc un model basat en una legislació social, fruit d’unes conquestes històriques que han fet possible a Europa una política que coneixem com l’estat del benestar.

Per acabar amb aquest model, aprofitant la crisi que el mateix sistema ha creat, és necessari que els gestors polítics gaudeixin d’una hegemonia cultural i que desarmin aquells que es poden oposar amb suficient força als seus interessos.

L’eina ideològica és molt clara: es tracta de repetir fins a la nàusea que hem estirat més el braç que la màniga, que hem gastat el que no teníem, que tenim uns serveis públics sobredimensionats, que tenim uns treballadors públics no amb drets sinó amb privilegis, etc.

Tot plegat em recorda -o per dir-ho d’una altra manera, és la mateixa cançoneta que sentíem als anys 70 del segle passat- quan els pares o els avis dels mateixos capitostos d’ara explicaven que els treballadors de la Seat eren uns privilegiats perquè tenien més drets, treballaven menys hores i tenien més vacances.

Ningú explicava en els mitjans oficials del sistema que això havia costat sang, suor i llàgrimes, és a dir, morts, acomiadats, torturats i sous.

Però el cert era que el que es buscava era que els altres treballadors -en general i els del metall en particular- no tinguessin com a model els combatius treballadors de la Seat.

Afortunadament, no ho van aconseguir, i amb les mobilitzacions que van encapçalar els treballadors i les classes populars de Catalunya es van assolir les nostres llibertats individuals i col·lectives.

Ara passa el mateix amb les i els treballadors públics, bé sigui el mestre dels nostres fills, la metgessa que ens atén a l’ambulatori, el bomber que potser un dia ens salvi la pell, la treballadora que ens ajuda en gestions quotidianes en un districte de la ciutat o en un ajuntament del país, o bé els i les treballadores socials que lluiten per fer-nos menys feixugues les misèries del dia a dia.

No ens deixem entabanar: a pitjors condicions laborals dels que ens atenen, pitjors condicions rebrem aquells qui som atesos.

Aquesta política de precarietat en les condicions de treball i l’obsessió malaltissa pel dèficit públic és un plantejament profundament antieuropeu, perquè corrou els fonaments en què s’ha basat la construcció d’Europa, el seu model social, cultural i democràtic. És una política que gratifica els responsables de la crisi i penalitza als que no hi vam tenir res a veure.

En definitiva, és una estratègia que fa més rics els rics i genera més pobresa i fragilitat en l’amplia majoria de la població. Una política en la qual els de sempre seguim pagant encara més i, per contra, els de tota la vida paguen encara menys.

Quin és aquest model? Ens preguntarem…

La resposta és clara: són les condicions que ens posen per muntar uns casinos de Las Vegas a casa nostra. És el model ianqui. Sense drets laborals, sense impostos i sense cultura.

Aquest és el futur que volem per Catalunya, per Europa ?

Jo no. I tinc idees i estic organitzat.

Bona nit, salut i benvinguts i benvingudes a la dissetena edició del Barnasants Cançó d’autor.

Pere Camps

')}