Edició 2012

Editorials:

El cantautor no es destrueix: es transforma

Per Jordi Bianciotto

L’etiqueta de cantautor ha deixat de sonar antiga. No fa gaire, tothom se’n desmarcava: evocava estètiques remotes, aridesa, crispació. Ara, en canvi, pot servir per emmarcar la proposta del creador indie que enregistra les seves cançons a casa amb un ordinador, o del grup que fa anar textos costumistes amb bona cal·ligrafia, o del trobador que s’alimenta de polirritmes africans i consignes altermundialistes. Continuem tenint problemes per definir què és i alguns li qüestionen el significat, però la paraula torna a circular i ara s’aplica a coses una mica diferents que fa uns anys.

Per això, un festival de cantautors té tant o més sentit que temps enrere. Però tampoc pot ser exactament igual que llavors. Aquí, BarnaSants pot i ha de fer un paper troncal de trobada i desenvolupament del cànon cantautor. A Catalunya vam viure fa dècades una edat d’or de la cançó que entenem com a clàssica, i aquella escola, encara viva, se solapa ara amb propostes que disposen d’altres referents: potser no beuen de la trova cubana ni de la chanson tradicional, sinó de les personalitats singulars de la nova cultura pop, del folk visionari d’última generació o, simplement, de cap tendència concreta sinó de la suma de totes elles, un exercici ara més possible que mai gràcies a l’accés immediat a totes les músiques del món que permet internet.

Han canviat els xips, els canals i la manera d’escoltar música i de fer-la. Però, enmig d’aquest tsunami de noves idees i suports, d’aquesta turmenta perfecta que està capgirant principis que creiem inamovibles de la nostra civilització, apareixen, tot d’una, el cantant, el guitarrista, el raper, el músic electrònic o el grup als quals la paraula cantautor no se’ls fa estranya; que l’adopten com a pròpia sense complexos ni deutes. Obrim-los la porta i, si ja ho estem fent, obrim-la encara una mica més. El signe dels temps és innegociable. Sort i inspiració en la 17a edició, BarnaSants.

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el cel

Per Pere Pons

Terra de cançons.

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el cel”, deia la cançó en un temps de grisor perpètua on l’ingravidesa estava reservada a la gossa Laika com a primera cosmonauta de l’antiga Unió Soviètica. Ara però, en plena era low cost, han estat precisament els controladors aeris els que ens han fet adonar que no cal enlairar-se per enfosquir les esperances de dignitat i subsistència del planeta. Ja s’han encarregat els monstres de les finances des dels seus temples bancaris i els titellaires de la funció política des dels seus pedestals de fang, de fer-nos veure que no cal aixecar-se un pam de terra per a enviar-nos a tots a les clavegueres del subsòl. Darrere l’intangible designi dels mercats, la baixada als inferns de les primes de risc i l’aparició de gendres monàrquics “de conducta inapropiada”, vivim immersos en el parany de la preservació del benestar d’uns quants a canvi del desnonament de la resta.

Cultura rima amb amargura…, amb pura caradura”, la que tenen tots aquells que la consideren prescindible. Predisposada a que enlloc de tisores l’esmicolin a cops de destral. Potser és cert, com segueix dient la lletra unes rengleres més avall, “que abans s’ha de menjar, jeure i pair; després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir”. Però intento imaginar un món sense lletres, sense cançons, sense escenaris que les escampin, sense emocions que les comparteixin, sense idearis que les sublevin i és quan veig els fills de puta fent pràctiques de vol. En el fons a l’esquerra s’entreveu una clariana. Terra de cançons. Benvinguts al Barnasants.

Amb 10 pebrots (o més)

Per J.M. Hernández Ripoll

Una monstruosa nau alienígena amb forma de tisores sobrevola amb parsimònia política el país del seny i la rauxa. I la terrible ombra que projecta enfosqueix tota iniciativa que cerca la llum per créixer i desenvolupar-se en plenitud de condicions. Però entre tot allò que es belluga sota el cel de l’imperi de les retallades còsmiques, existeix un festival igual o més irreductible que un poblet gal. El BarnaSants enfoca la 17a edició amb l’arrogància de qui es creu en possessió del secret de la recepta d’una poció màgica que proporciona una força descomunal. Amb dos pebrots.

Amb l’amenaça d’un nou concepte de l’estat de benestar subjugat pel poder d’uns diners desapareguts en combat, programar un cartell amb més d’un centenar d’actuacions sobrepassa el concepte de resistència. Amb dos pebrots. És com dir que no es vol jugar al joc de l’estira i arronsa. A deixar-se de solemnitats metafísiques, a negar-se a patinar sobre el parquet de la borses, a ballar al ritme de la moneda única, per demostrar que la cultura té una raó d’existir que va més enllà de les tiranies que s’amaguen a les entranyes d’un porquet de ceràmica. Amb dos pebrots. És una actitud de compromís. De reivindicar la raó de l’existència. De saber i voler que la finestra ha de restar oberta si es vol seguir respirant. Amb dos pebrots.

I tot això, a cegues. Configurant un cartell mastodòntic, un projecte que deixa petits els oceans, sense saber si les institucions que posen el logo a peu de pòster aportaran la quantitat estipulada i signada o la amputaran sense complexes com qui li talla els dits a un mag abans de repartir les cartes. Amb dos pebrots. Cosa que fa un total de deu pebrots. I, de ben segur, que em deixo algun que un altre al tinter.

Imatge gràfica: Júlia Solans & Juan Cardosa

Cartell2012

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>