Editorial#2: Autocrítica i crítica

Per Pere Pons

Un any més, i són ja dinou, Barnasants torna a la càrrega amb un cartell tan atapeït de noms, propostes i concerts com motius hi ha per a seguir alçant la veu sota el coixí de la solfa i el brodat de la poesia. Respon a una voluntat aglutinadora i col·lectiva la dinàmica d’una iniciativa que va néixer en forma de cicle i que s’ha convertit en l’aparador més representativa de la cançó d’autor que s’exhibeix en aquest racó de món. Un reconeixement en el que mereix destacar la feina del seu impulsor i màxim responsable, l’activista Pere Camps,  en lluita permanent per a fer dels somnis realitat. I al que, precisament per això, caldria proposar-li l’opció decidida i compromesa d’un canvi de torn que afavorís un criteri de sel·lecció en la programació. A les portes de la vintena edició, potser ja ha arribat l’hora de plantejar la reinvenció d’un festival on es prioritzi la qualitat davant la quantitat  i s’exerceci el dret a escollir aquelles propostes que realment estableixin una distinció del certamen i determinin una clara diferència entre un any i l’anterior.

Un replantejament que per a fer-ho possible, necessitaria que les institucions públiques que s’han desentès de la seva funció reestablisin la seva aliança amb la música moderna i popular del país donant-li suport de manera continuada en la seva temporada regular. Potser això ajudaria a Barnasants a ser un festival de l’excel·lència enlloc d’una necessitat motivada per denunciables excedències. ')}