BS18 Crònica #5: Marc García, la Charo i Brassens

per Marta Vallejo

foto Guillem Izquierdo

Els germans García ens donen la benvinguda al teatre de l’Albareda amb el caliu de qui se sap en família. Es passen un quart d’hora entrant i sortint del teatre per assegurar-se que tothom tindrà lloc i que els convidats especials sabran on seure. Com si fos un dinar de nadal, van arribant nòvies i amics i mares i pares i cosins llunyans amb criatures. Però en aquest nadal de casa gran, hi caben també desconeguts, espontanis i afins vinguts de lluny, dels vinils encarnats de Paco Ibáñez en el Olympia.

La taula parada, comença el concert i el Marc i l’Albert García pugen a l’escenari ens regalen els trucs de màgia amb la naturalitat de qui s’ha estirat les orelles i s’ha barallat per un joguet. Desgranen el cançoner del Brassens enjogassats com si acabessin de desembolicar el regal i ens regalen un vespre per riure-li els acudits al padrí George.

Si la Charo, veïna d’un sobreàtic en el corazón del Barrio Chino, hagués decidit travessar el paral·lel i entrar a tafanejar a l’Albareda, s’hauria vist retratada a les lletres d’un Brassens traduït amb cura. A la versió de la Fille sans sous de Delfí Abella, si Carvalho preguntés “Tu que vals un duret, quin nom et va tocar / quan varen batejar-te?” ella respondria per dins “em dic Charo”, fent ulls de nineta amb l’anhel que el Pepinho digués algun dia:

Aquell sac d’ossos durs que en un moment primer

no m’atreia, tot d’una

m’ha entrat al fons del cor i no la cediré

per tota una fortuna.

Però els afectes montalbanians de la Charo i el Carvalho estan més a prop de la declaració d’amor desencantat de la non-demande en mariage, adaptada per Marc García i cantada dolçament, sense solemnitat. Avisant la Charo que la tinta de las notas palidece / rápido entre las páginas de los libros de cocina, raó per la qual cada cop que el seu Pepinho li digui tengo el honor de no pedir tu mano ella sabrà que cal declinar l’oferta.

Però Brassens no només és romanç, ni Marc García és només Brassens. I aquesta ciutat segueix, malgrat els anys, sent carn de Montalbán i de Montllor. I malauradament s’escau, un dissabte de 2018, acabar el concert capficats com l’Ovidi:

I és que el meu cul, a còpia,

de matar la cultura,

s’ha cregut ser la pròpia,

i sense cap mesura

diu que ell és el cultura.

I com que la tragèdia

demostra que cultura

amb prou feines és cul;

em preocupa el meu cul.

')}