BS18 Crònica #10: El Cabrero, los gusanos i la pàtria

per Marta Vallejo

foto Juan Miguel Morales

El Cabrero és de tots perquè ningú pot apropiar-se’l. Té un rostre que en són molts perquè li canvia completament en funció de l’angle des d’on te’l miris i potser per això un públic tan divers se’l sent seu i se’l sent símbol. I probablement ho sigui, símbol de les mil identitats que se li arrelen a cada aresta de totes les cares que li vulguis a veure.

Jo el veig en picat des del galliner i per mi és barret i barba i mocador vermell al coll. És sobretot el reflex que li retorna el públic en cada aplaudiment i cada exclamació. El Cabrero gairebé no es mou, no parla pràcticament gens entre cançons però barrejant coples pròpies i poemes adaptats i adoptats, ho deixa tot dit.
El dia en que milers de milers de pensionistes han inaugurat el maig del 1968 en ple març del 2018, el Cabrero canta que “hay cosas que yo no aguanto, la injustícia es una más y por eso me quejo tanto”. I en lloc de regalar caramels com els iaios de la tele, adverteix de la maldat de “un mercado que todo te lo promete y te va engolosinando” fins que els bancs patrocinen romeries i ja no saps si reses a la verge o al banca. Diu que es limita a cantar la veritat “aunque esas verdades amuestren bicheras donde naiden creíba que hubiera gusanos”. Totes aquests coses les diu amb un castellà nítid i viu com un traç de núvol vist des de la plana amb ulls de pastor.
Des del galliner sento com moltes veus interpel·len al Cabrero per demanar-li la copla que més els identifica. Són totes diferents i totes ragen amb la intensitat d’una tonada llesta per ser l’himne “de lo más hondo, que venimos de lo más hondo”. El Vázquez Montalbán explicava que “la patria de cada uno es la infancia, en el sentido moral y cultural; en el sentido físico, las cuatro esquinas en las que se ha meado”. Si una pàtria és això, jo vull que la meva tingui per bandera el mocador vermell del Cabrero. ')}